David Mengual, David González, Jon Robles i Dani Domínguez: 125mg x 4 = 500mg d'esperit lliure

La fórmula es presentava d'administració complicada, però els pacients s'ho van passar d'allò més bé

David González i Jon Robles atacant el vibrant primer duet

 

FREE SPIRITS 500mg
Dissabte, 27 de maig de 2006, La Font del Balç

JON ROBLES saxo tenor
DAVID GONZÁLEZ contrabaix
DANI DOMÍNGUEZ bateria
DAVID MENGUAL piano

En teoria era el 26, però les circumstàncies o l’agenda van fer de les seves i va ser el 27, dissabte. Potser degut als canvis, al despiste, o vés a saber, a la Font hi havia només els quatre addictes i els músics. Concert íntim, doncs. Per nosaltres, cap problema.

La fórmula es presentava, a priori, difícil d’empassar, tal com presagiava la recepta i les primeres notes. De fet, ja estàvem advertits, el concert no anava d’allò que ja estem acostumats a escoltar. Després de la inicial sorpresa, la fórmula i els pacients es van anar acostumant els uns als altres, però no precipitem esdeveniments.

Tot sovint, i de manera lamentable, ens oblidem de que va realment això del jazz. La tendència al facilisme consumista, a les escoles de fórmules trepitjades mil vegades i la tirada a escoltar allò que ja sabem que ens agrada ens allunya precisament del sentit més clàssic del jazz: la creació. Sempre em resulta divertit escoltar allò de que algú trenca esquemes i crea innovadores maneres d’entendre el jazz. Un (o uns) nou/s intèrpret/s que trenquen la tradició i obren noves portes!! Em resulta divertit quan algun saberut crític en llença alguna d’aquestes, perquè penso que el crític no ha entès res del que és la tradició jazzística. Un dels trets diferencials i fonamentals del jazz respecte d’altres formes musicals és, precisament, l’exigència constant d’innovació. Tant a nivell d’interpretació individual, com de creació de noves formes, en això rau la tradició jazzística. Avui dia, tocar dixie o be bop pot ser divertit i enriquidor personalment (pel músic o pel nouvingut), però in strictu sensu no podem afirmar que això sigui fer jazz.

Aclarit això, podem dir que al concert dels Free Spirits s’estava fent jazz. Les composicions, ja hem anunciat que no fàcils d’empassar, arriscaven sobtats canvis de tempo i ritmes, barrejats amb silencis i canvis de dinàmica tot sovint sorprenents. En alguns casos l’ús, potser abusiu, dels silencis dramàtics, va fer que el públic no sabés si la peça havia acabat o què; però salvat això la cosa va anar marxant. Després de la primera part del concert, i potser és una apreciació subjectiva –d’altra banda com totes-, músics i públic es van anar acomodant els uns als altres i l’ambient es va anar fent més còmplice i distès. És llavors quan aquella màgia del jazz es respira. Als bisos, el quartet es va desdoblar en duets, el primer, amb Jon Robles al saxo tenor i David Gonzàlez al contrabaix, va fer un emocionant, íntim i colpidor tema, (el pianíssimo final tallava la respiració, impressionant) tota una demostració de sensibilitat i bon fer dels dos intèrprets. Per no ser menys David Mengual als teclats i Dani Domínguez a la bateria van cloure la festa amb un tema ple de ritme i sabor.

Buscar fórmules noves no és gens fàcil, més aviat sovint incomprès. Però és absolutament necessari. I no ens oblidem de passar-ho bé. Al capdavall, potser és un dels aspectes més importants: gaudim del que fem. La porta és oberta.

Quim Castilla

 


 


La Berguedana de Jazz. Associació cultural no lucrativa. Telèfon 93 823 05 18
www.bdejazz.net   e-mail: laberguedanadejazz@hotmail.com